EL NEN QUE VOLIA SABER DIBUIXAR

Ja fa molt anys, quan era petit, que ja tenia clar que m’hauria agradat molt saber dibuixar.

Veia la facilitat que hi mostraven alguns dels companys de  classe i els tenia molta enveja… Hauria volgut poder agafar un llapis i començar a passar a un paper en blanc el que els meus ulls veien o imaginaven o interpretaven…! Però era endebades.  Mai vaig aconseguir passar d’unes quantes ratllotes malt fetes i amb poca gràcia, que s’allunyaven i molt del que pretenia fer. Fins i tot, en la meva bona fe, vaig pensar que podria aconseguir-ho amb ajuda externa. I així, fa molt de temps, vaig convèncer a la meva mare que m’apuntés al Curso a Distancia de Pintura i Dibujo que oferia una tal Editorial Parramon i que m’havia de transformar en un veritable artista… Després de rebre diversos fascicles i exercicis a casa, va quedar clar que per aquest camí, tampoc. Van ser diners llençats. Mai vaig passar de ser una pàl·lida ombra d’alló que realment hagués volgut ser.

Amb els anys, vaig anar aprenent a buscar camins substitutius a aquest desig. Eren com crosses que em permetien acostar-me al que realment hagués volgut.  Tècniques que em permetien copiar i ampliar imatges dels altres… els collages de fotografies també funcionaven força bé… durant molt temps, vaig tenir clar que de gran volia ser director de cinema…

I, evidentment,  la fotografia.

Durant l’adolescència, tenia amics que s’hi dedicaven. I allò de passar la realitat a un paper fotogràfic s’assemblava molt a dibuixar…  I jo també ho voldria haver-ho fet. Però, es clar, és difícil ser fotògraf sense càmera… per tant, va ser una cosa que també va quedar aparcada…

Després de molts anys, quan vaig anar a parar a La Veu de l’Anoia i quan vaig començar a fer crítiques d’alguns concerts de música que es feien a Igualada, em vaig trobar que tenia la necessitat de controlar més les fotografies que acompanyaven a aquests escrits. Per això li vaig demanar a l’Ester Comenge (ella no n’és pas conscient del determinant que va ser per mi) que m’expliqués com ho havia de fer per poder tenir un mínim control sobre aquestes fotos que volia publicar al periòdic.

I aquí va aparèixer el Photoshop.

I un nou món es va obrir per a mi.

Vaig passar del bàsic, retallar, redimensionar i aclarir una foto, a  complicar-ho més cada vegada.  I no vaig parar fins a tenir una còpia del Photoshop a l’ordinador de casa meva.  I d’aquí, a les provatures… a descobrir, a poc a poc, amb anys de provatures,  el mon dels filtes, de les capes, de les resolucions, de les màscares… Vaig aprendre a crear les meves pròpies portades de Cd’s, vaig descobrir que hi havia fòrums on la gent hi penjava els seus treballs i on te’ls podien criticar…  Vaig entrar, en definitiva, en un món nou, que s’acostava, ara sí, al vell sommi d’infantesa…

 

I més tard, va retornar la fotografia, quan vaig tenir (finalment) la meva pròpia càmera digital. Primer una petita Olimpus, que malgrat la seva mida minúscula, feia unes  fotos fantàstiques. Mçés tard, la Fuji actual, que sense ser una reflex, ja em dona molt de joc…

I amb això (Photoshop més càmera), han arribat nous fòrums, ara més de fotografia, i aquest blog on escric i publico les meves coses, i la participació a concursos de fotografia (sense guanyar cap premi, es clar…), i els encàrrecs de gent que em demana coses, i les fotos dels gossos al Facebook, i les imatges retocades que vaig presentar al Sartc del 2009 i a la llibreria Llegim…? (amb la satisfacció immensa d’haver venut tres de les obres presentades…), i una exposició que potser faré a l’abril a Vilanova del Camí…

Total, que finalment sembla que començo a estar mitjanament encarat a allà on volia estar (encara que sigui d’una forma molt amateur…).  Després de tants anys, ja tocava.

I ara ja no vull tornar enrere de cap de les maneres… Ara, que tot indica que arribo a una nova cruïlla en la meva vida professional, no vull deixar enrere de nou aquest vell desig.  Encara que reconec que estic encara a anys llum de on voldria estar,  i que tocarà pedalar molt encara, no ho vull deixar de nou. No sé que m’espera demà, ni on acabaré professionalment parlant. Però si que sé on vull ser.

I treballaré per ser-hi.

 

 

http://www.flickr.com/photos/peptort/5435735188/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s